Mutxamel i la memòria històrica

            “Hi-havien molts camins per recórrer,

                                                           Moltes valls que travessar,

                                                           Desitjaven complir les nostres esperances

                                                           I somniaven ports on arribar”

La decadència de l’ horta mutxamelera es constant des d’ els anys seixanta per diverses circumstàncies. Principalment pels costos d’ explotació desorbitats i per una urbanització descontrolada i a gran escala sobre els tradicionals terrenys de cultiu. Quan els agricultors  no poden menjar del camp, s’ en van a buscar treball a les industries i serveis que tenen a prop, en este cas a la capital, Alacant o a la costa, Benidorm i platges costaneres, aprofitant el boom de la construcció, provocat pel llançament de la industria turística.

Este fenomen permetrà a més que els treballadors temporers, que sols podien residir a Mutxamel durant  uns mesos, mentre duraven els treballs als magatzems de tomates i la  seua recollida al camp, tinguen la possibilitat de quedar-se a viure de manera permanent a la localitat, augmentant de manera considerable el cens poblacional i integrant-se poc a poc amb els costums i tradicions mutxameleres.

La dècada dels setanta ens presenta així una societat mutxamelera, que ja ha abandonat pràcticament el “modus vivendi” de la agricultura com a manera de guanyar-se la vida, inclús les grans companyies dedicades al monocultiu de la tomaca s’ en han anat. El teixit industrial es molt escàs, bàsicament xicotets negocis familiars, la Cooperativa Agrícola que aprovarà els seus estatuts definitius l’ any 1979 i tal vegada el mes destacat es la instal·lació, l’ any 1974, d’ una fàbrica de tèxtil provinent d’ Alcoi, Hilaturas Alicantinas, que donarà treball per primera vegada a 92 operaris, així com la de torrons el Lobo, l’ any 1978 que a soles funcionaria un any.

A gran escala este seria el panorama social i econòmic. El cultural era un desert. En principi l’ administració veia en mals ulls i perseguia tota manifestació artística i cultural, que no tinguera relació amb els principis fonamentals del “Movimiento”, que sustentaven la dictadura franquista. Però alguns joves  havien estudiat i  eren conscients que existien altres formes de veure la vida, altres maneres de raonar, que no necessariament  tenien que ser iguals i, sobre tot que trobaven a faltar una cosa fonamental per a la vida del ser humà, la democràcia.

Amb l’ esforç d’ estos xics i xiques es va obrir un club cultural a la Rambla, que al poc temps es va transformar en el Club d’ Amics de la Unesco, traslladant-se al carrer Verge de la Mercè. Autèntica casa de Cultura sostinguda amb l’ esforç econòmic dels seus socis, era modesta amb instal·lacions, però rica en recursos humans, convertint-se ràpidament en centre de debat ideològic, com a primera institució cultural oberta a tots els mutxamelers, encara que sempre patint les amenaces permanents de l’ administració i censura franquista. Malgrat tot va funcionar, possibilitant per mig d’ aquell fòrum de convivència que retornaren a la societat mutxamelera les ànsies i il·lusions amagades, però mai desaparegudes, com eren democràcia, llibertat i per a la majoria la possibilitat d’ estudiar i estimar la llengua dels nostres pares i avis, desterrada de l’ escola i prohibida en la vida administrativa.

El CAU va ser a mes aglutinador de idees i persones de tota la comarca de l’ Alacantí, El Campello, Xixona, St. Joan i Sant Vicent, a mes de tenir una comunicació i transvasament permanent d’ activitats amb els altres Clubs oberts a la província, Alacant, Elx i Alcoi. D’ entre els seus socis i fundadors, han eixit molts dels regidors que han anant conformant les opcions polítiques democràtiques de l’ esquerra mutxamelera, fins els nostres dies.

Dissolt este club, l’ activitat cultural i social es va tenir que emparar en altres sigles, Centre de Muntanyisme, Consells Populars de Cultura Catalana i mes tard l’ Associació de Veïns les Fontetes, que faria de interlocutor vàlid entre els veïns i l’ administració local. Totes elles amb les seues activitats, contribuirien a que la nau de la democràcia mutxamelera, esquivant les roques de la intolerància i la repressió, anara avançant. Però front a les ànsies de llibertat i l’ arribada d’ aires nous que anaven impregnant la societat civil local, l’ administració oficial continuava el seu caminar i encara en l’ any 1974 es ròtula una plaça amb el nom de Carrero Blanco, es col·loca en la Plaça Nova el bust del Caudillo i es renoven els concejals del “Movimiento”.

Mort el dictador, els partits politics d’ esquerres, que ja estaven treballant de manera clandestina, activen la maquinaria per captar i recuperar nous militants, pensant en una pròxima legalització, sent les organitzacions mes importants d’esquerra local el PSPV, PSOE i  el PCE. El joves comencen a demanar “llibertat, amnistia i estatut d’ autonomia”,  que els canvie la retolació dels noms dels carrers i la recuperació del topònim del nostre poble.

 El mon de la educació i la festa de Moros i Cristians també comencen a sentir les primeres transformacions. Així, l’ any 1976 es constitueix la primera comissió gestora de pares d’ Alumnes del col·legi el Salvador, i els programes de festes de 1977 i 78 suposen una revolució, tant pel canvi d’ encapçalament d’ autoritats a nivell nacional, com per algun article publicats en ells, on per primera vegada en moltes dècades, un col·laborador  denuncia al seu escrit,  les carències culturals històriques que patia Mutxamel com a poble valencià. Així mateix l’any 1978 es crea per primera vegada una Comissió de Festes dotada amb Estatuts propis.

Les primeres eleccions  generals democràtiques celebrades en juny de 1977 van donar la victòria a la UCD. Aprovada la Constitució al 1978, les eleccions generals del ú de març de 1979, son guanyades a Mutxamel pel PSPV-PSOE per mes de dos cents vots. Serien però, les primeres eleccions municipals celebrades en el mes d’ abril d’este mateix any, les que marcarien l’ inici d’ una autèntica revolució democràtica a la vida dels veïns de la localitat. La coalició formada per UCD, AEL, PCE i PSPV-PSOE va governar el poble durant estos quatre anys.

 Després de moltes dècades els mutxamelers comencen a perdre la por, omplin el saló de plens municipals on no sols escolten sinó que a més participen, i  des del propi Ajuntament es tracta de recordar i transmetre al veïnat, que té un patrimoni històric artístic que convé cuidar i protegir, un terme municipal que ordenar urbanísticament i una carència de serveis culturals i sanitaris que cal pal·liar. Per primera ocasió, impulsat pel Consistori es va posar en marxa  l’any 1980 un butlletí municipal anomenat “El Poble”, per tal de mantenir informats al ciudatà al mateix temps que els va demanar la seua col·laboració i participació, tant en forma de crítica com de suggeriment. La llavor plantada i cuidada al llarg d’estos anys havia donat fruits, la democràcia havia tornat a florir a Mutxamel.

Assumpció Brotons Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: