Inici

GRIS
Obríem els ulls i vivíem, ho vam fer anys i anys, en gris. Mutxamel, el nostre poble, en una paradoxalment afortunada imatge d’un amic, «d’un de nosaltres», tenia el gris com a color predominant de la societat, del carrer, l’escola, l’ambient, l’escassa vida social, l’ambient en què ens movíem .

Tinguérem 8 o 15 anys, teníem una visió  monocromàtica gris. El gris, la pobresa, la mediocritat, la por, la compra «a ratlla» de la majoria de les dones, que eren les que anaven a la botiga, dominaven el to de les primeres dècades posteriors a la guerra civil després de la qual havíem nascut la majoria dels que hem posat en marxa este bloc. Eixes notes  ens donaren caràcter i, afig este amic, «vivíem amb un fred que se’ns ficava fins al moll de l’os». 

No és gens fàcil descriure, cinquanta anys després, que un grup de joves que havien anat a l’escola El Salvador, primer, i alguns més tard a les acadèmies de Ramón Asensi o a la de Mari Carmen Bernabeu, trobaven un món encara molt estret i distint al dels carrers del poble. Els més afortunats aconseguiren eixamplar els seus camins escolars baixant en el tramvia número 4 fins a l’institut Jorge Juan d’Alacant. 

En arribar els diumenges, hi havia missa obligatòria  -no hi havia distinció oficialment entre escola, família i església- i tebeos i cinema a la vesprada. El cine, dos sales, el Royalty i l’España, ens obrien ments i volíem pecar com ho feien a les pel·lícules, mentre ens atreia tot el que ens prohibien al carrer i, de vegades, a casa. El No-Do, obligatori per a les empreses exhibidores, també es projectava en blanc i negre. Quina casualitat: el gris, vaja.     

La colleta de gent jove que poc a poc parlàvem de coses que havíem escoltat o alguns ja vist per televisió començàvem innocentment a convertir-nos en esponges que ho volíem saber, conéixer, tot, expectants . Em permetrà el lector compartir amb ell alguns esdeveniments que trobàvem arreu, als quioscos de premsa, d’Alacant sobretot, on ens acostàvem amb curiositat, moltes ganes de saber què passava pel món. I véiem revistes de música, a la ràdio escoltàvem els Beatles, els Brincos o els Rolling Stones, véiem a les parades diaris com Le Monde , France Soir o Paris Match, que intentàvem desxifrar amb el francés aprés a les acadèmies o l’institut perquè véiem que parlàvem de l’Espagne, els festivals de Woodstock, les drogues, els hippies… o la guerra de Vietnam. Del nostre país, no res o rumors, i el parte de Ràdio Nacional a l’hora de dinar o del sopar. Ens volien desinformats.

Ens arribaven les manifestacions contra el franquisme de les universitaris de València, de Madrid, de Barcelona, etc. Véiem que el món tenia més colors que el que nosaltres teníem a prop. I ens punxava el cos i alguns professors que teníem ja ens parlaven de la revolució de Maig del 68 o de Martin Luther King o d’un estudiant madrileny , Ruano, que va morir en «caure» de la finestra d’una comissaria de Policia de Madrid.

Tots estos fets que anàvem sabent, inclús escoltant de manera clandestina per Ràdio París o per pamflets que ens arribaven de mà en mà, picaren la curiositat de tots nosaltres que, a més, cada dia ens interessàvem més per aprendre la llengua que parlàvem, el valencià.

No donàvem a l’abast. Encuriosits i joves com érem, ens proposàvem la necessitat de reunir-nos i intentar informar-nos, agrupar-nos en alguna associació que satisfera la nostra inquietud per conéixer i formar-nos, especialment iniciant el nostre coneixement del valencià.

Tret d’alguna excepció, ningú formava part en aquell grup dels encara prohibits partits polítics que, segons ens contaven els pares d’alguns, estaven en la clandestinitat. I els consells que rebíem, en general, eren de no entrar en estes organitzacions. La por. El gris dominant.

Tot i això -i al lector menor de 40 anys açò pot resultar-li inventat o fantasiós- uns quants decidírem poder disposar d’un local on fer activitats i també intercanviar coneixements entre els integrants del grup, com ara classes d’anglés i, sobretot, de valencià. Ens sentíem incultes en la llengua que parlàvem, la qual a les aules estava més que prohibida.         

Situem-nos a finals de la dècada dels anys 60. Llogàrem una casa a l’avinguda de Carlos Soler, la Rambla, propietat d’una família del poble. Ja teníem seu social per al que podia ser un club cultural que ens ajudara a créixer a través de lectures, alguna conferència i un grapat d’activitats que amb més interés i il·lusió que mitjans humans i materials va ser el punt de partida i el canal pel qual abocàvem les nostres inquietuds i interessos.

Començàrem a ser «coneguts» al poble. Resultàvem estranys a molta gent de la societat mutxamelera, sobretot els grups més conservadors des d’on s’encarregaren de fer-nos la campanya. Sobre el grup van caure qualificatius no gens elogiosos, la majoria de les ocasions. Ja hi comptàvem.

Des d’este punt, féiem marxa i contactàrem a través d’una jove del grup amb els responsables del Club d’amics de la Unesco d’Alacant. Una associació que, gràcies al departament de l’ONU que proclamava i difonia els Drets Humans, va aconseguir reunir i agrupar de manera transversal tots els ciutadans que es movien per a fer front al franquisme, però sobretot, a través de la promoció cultural i la formació de les persones. Per damunt dels partits polítics, sense impedir la seua integració però condicionada als estatuts de la UNESCO i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb tot, a Mutxamel naixia ara fa 50 anys, l’any 1969, una franquícia del Club d’Amics de la Unesco d’Alacant, junt amb els d’Alcoi i Elx. Del que va suposar esta associació i els seus integrants parlem des d’esta pàgina oberta a la memòria de part de la història recent de Mutxamel la qual potser no ha sigut coneguda pels ciutadans als qui els ha arribat només la cara A, l’oficial, i no han accedit a tota la realitat de Mutxamel. Esta és, potser, l’altra cara, la B.

I esta ja no és només de color gris. Té tots els colors de la pluralitat i la democràcia.

  • GRUP D’ELX

    6 Novembre, 2019 by

    L’ART DEL GRUP D’ELX , GRAN MOSTRA AL CLUB UNESCO DE MUTXAMEL  El Club d’amics de la Unesco havia obert les seues portes a Mutxamel l’any 1969 i poc de temps després, en setembre de 1970, ofería una gran exposició de les obres d’art, majoritàriament pintura, de l’anomenat GRUP d’ELX.  Este fou un dels grans… Llegiu més

View all posts

Suscribete al nostre Blog

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑